Es desclou la tenebra...

Inèrcia (A Antoni Tàpies (R. I. P.))

2012-02-07T17:28:00.005+01:00

No és el traç predilecte
Ni el diàleg amb l'ull,
Tampoc la forma que balla
Ni els colors que delimiten;

No és la paraula que porta
Petges de la llet materna,
Ni el gest fàcil que provoca
Moure's per la vida per inèrcia.

No és el llenç ple de signes
Ni l'harmonia caòtica d'ésser
Pioner en moviments i agosarat.

Tampoc la litúrgia silenciosa
Que cal tenir per l'obituari.
Ara parlo per simple respecte.

A la intempèrie (Dickens 2012)

2012-02-07T17:18:00.003+01:00

Em sumo a la celebració del 200è aniversari del naixement de Charles Dickens (proposta de l'Assumpta. Un humil homenatge d'un servidor que no pretén res més que elogiar la figura de l'escriptor britànic.

Certament, en retrobar-lo sabia que res no tornaria a ser com temps enrere, quan érem joves. Mes joves que ara.

I de la seva retrobada ja fa un any. Avui, en aquest precís moment, puc assegurar que la vida mai no dóna segones oportunitats als fracassats per naturalesa. I ell n'és un espècimen d'aquesta mena. Guaita'l, ajagut com un trinxeraire, com si demanés almoina, junt amb Morfeu. Dorm, no sembla saber què més fer d'ell mateix. Només una única cosa fa millor que dormir: beure sense parar. I, ara m'ho pregunto, on haurà après a acumular litres i litres d'alcohol en el seu cos sense caure inconscient o, almenys, notant-ne un punt d'embriaguesa? Sí que és cert que fa uns anys, abans de perdre'ns la pista, bevia però no pas fins a aquest extrem de perdre la noció del temps. Fins i tot quan li parlo se'm fa estrany que em contesti amb els ulls closos, de vegades mancades de coherència les seves respostes; de vegades lúcides com si no hi quedés rastre de l'alcohol ingerit.

Resto en silenci, hauria de despertar-lo però no goso. El trobarà la primera persona que baixi per les escales. Llavors, aquest silenci, que ara no m'atreveixo a trencar, desapareixerà. I serà despertat de cop, i se sentirà estranyament desorientat, sentirà que no reconeix qui l'ha despertat (és ell qui ha volgut restar a la intempèrie gairebé, amb un sostre a l'abast però que no acceptarà, que no ha volgut acceptar, de nou, un llit millor ni un ambient més càlid). En realitat, jo tampoc no sabré qui el cridarà, com el despertarà, si ha de ser a crits o a puntades de peu. De la primera forma ja ho han fet, m'han arribat notícies d'altri. I de la segona encara amb més assiduïtat. Perquè tothom creu que és un pidolaire, un rodamon que no té on caure mort. És quan em vénen ganes d'aturar aquella cama que vol topar contra les seves costelles o el seu estómac. Potser algú pensi que exagero, però la violència d'un ciutadà respectable es presenta i es multiplica quan no té testimonis. No només és una característica típica de certes minories extremistes o seguidores d'idees dictatorials. També en la plàcida aparença d'una anciana pot albergar-s'hi aquest sentiment d'odi o de prejudici. També en l'ordenada indumentària de corbata i americana del burgès s'hi pot trobar la recança i la ràbia de qui suporta les diferències del món.

I no és l'únic que voldria fer. No, aturar aquesta acció és el preàmbul de les paraules que emprovoca l'acció en si. Perquè conec aquest home. El conec realment. Jo vaig recollir-lo la primera vegada; també vaig veure com renunciava a la seva nova vida i abandonava durant uns anys la “civilització”, com es degradava voluntàriament i, tot d'una, tornava a aparèixer en la meva vida. La seva reaparició no va ser una sorpresa. L'esperava des del dia que va marxar. Crec que ell també pressentia que l'esperava. Per això és aquí? No ho sé, només sé que, des d'aquell moment, em toca vetllar per la seva integritat. No sé com ho aconseguiré ni sé si un dia arribarà a adonar-se que he estat vetllant-lo zelosament. No només l'acollida. Dorm i no percep la meva presència. Els meus ulls el sotgen, s'entristeixen en observar els parracs que el vesteixen. Bruts, gastats, com si durant anys no haguessin estat canviats, com si, d'ençà que va marxar, no hagués dut cap altra peça de roba que la que porta ara. Els cabells són llargs, un garbuix de greixum i pols entre cada floc de la cabellera, en harmonia (i això és antagònic al significat del mot) amb la barba, també tan descuidada com els cabells. Ha crescut durant aquests anys? Va seguir afaitant-se periòdicament i un matí va llevar-se tot decidit a no rasurar-se més? O potser aquest abandonament del món civilitzat va col·locar la fita de la deixadesa en la seva vida també?

Són preguntes que em faig i sé que no tindré el valor de formular-les mai perquè em fa l'efecte que serien preses com a una intromissió o una intimidació. A més, hi ha moltes més preguntes. No tan sols referents al seu físic. M'interessa també el deteriorament de la seva ànima, si, a hores d'ara, seria capaç de seguir endavant amb tot allò que va deixar endegat en acollir-lo per primer cop. Però, ara qui s'atreveix a despertar-lo? Millor que segueixi dormint. Demà serà un altre dia...

L'home puja les escales amb una única idea: arribar al seu despatx i començar a explicar la vida de penúries d'aquell pobre desgraciat que dorm al replà del portal. Des de la seva infància en un hospici o les seves peripècies com a lladregot massa honest, amb pinzellades d'imaginació o amb trets que mostrin la seva veritable bondat. I un gir atzarós que el faci arribar sota la seva tutela. Perquè la vida no sempre ha estat tan grisa... I potser s'equivoqui el senyor Brownlow i sí que existeixin segones oportunitats. Fins i tot per als desgraciats. El que té clar és que vol fer justícia tot redactant aquests episodis, i potser tingui l'opció d'arribar a ser aconsellat per aquell autor que ha sorprès la societat londinenca amb la seva primera novel·la per capítols. Potser tingui aquesta sort, potser no arribi a la seva fama o a la seva alçada, però un vot de confiança bé se'l mereix aquell desgraciat, que respon pel nom d'Oliver Twist.

Hipòtesis (RPV202)

2012-02-06T04:07:00.003+01:00

And then simply to wait. As if the first word
comes only after the last, after a life
of waiting for the word

that was lost

[I llavors simplement esperar. Com si la primera paraula
vingués només després de l'última, després d'una vida
d'esperar la paraula

perduda]

Paul AUSTER (Trad.: Jordi Casellas Guitart)

Un tren que tragina tràngols per una tartera de tristesa
(I si les busques del rellotge avui fossin immobilitat
I no marquessin l'hora del comiat, quan els llavis i el lli
Busquen, ensems, el bes i la llàgrima, la galta i l'adéu?

I si l'andana, plena a vessar de cridòria, esdevingués el camí
Que ens ha de dur de nou a la llar i al jaç, a taula, on el plat
Fumeja i la conversa creix, on el que és meu també és teu?

I si el linòleum del vestíbul, grisa rutina, s'obrís de bat a bat
I hi aparegués la sínia i el pou, la plaça del poble i el balancí,
Que no admet maletes ni la teva marxa ni una estança breu?

I si la via apropés la llunyania i el destí deixés de ser verí
Per a nosaltres, que pretenem viure en harmonia i tranquil·litat
I sentir com l'esperança neix on el que és teu també és meu?),
Dos cors que volen alleugerir el plom que en el pit els pesa.

Càbala (Niporepte15; 2)

2012-02-04T16:50:00.001+01:00

Rumors que es formen
Amb precisos murmuris
I estratagemes.
Una nova partida
D'escacs en el meandre.

Efemèrides (Niporepte15; 1)

2012-02-04T16:48:00.002+01:00

Al riu conviuen
Funerals i casoris;
Roba en mans àgils.

Importància (Itineràncies poètiques IV, 7)

2012-02-03T16:32:00.001+01:00

Del joc i del foc, com una guspira

Estiuenca que reclama la seva presència
I importància, m'he banyat en el badall
Del matí bellíssim, en l'excelsitud del verd

Perquè el poeta no mori en silenci
Ni el pintor enmig del caòtic garbuix
D'una pintura rebel que no vol néixer

I recorro el pati on vaig créixer
Amb els genolls pelats de la innocència
Perquè la curiositat en tot moment em venci

Com l'aventurer entre les dunes d'un desert
Que vol ser explorat, com l'olor del marduix
Que anhela ésser flaire barrejada en el ball
De la brisa que pentina el record i el regira.

Exèquies (Itineràncies poètiques IV, 6)

2012-02-02T17:31:00.000+01:00

Resistir més enllà del fred
I del desert i dels cops
Que vinguin al llarg dels anys
Com una flor que busca el sol
I creix vers el cel i bleixa
I anhela tenir nous tanys.
Sense pensar mai en la mort.

Nívia nostàlgia (Itineràncies poètiques IV, 5)

2012-02-02T16:30:00.000+01:00

Blancs peus immòbils
Que no paren de dansar
Giren i giren al meu voltant,
Rotllana immaculada.

I el fred és goig
I batec de vida per al rostre,
Flocs que s'escampen i corren
I s'entortolliguen.

De bon matí, desperten
El silenci dels arbres, brancam
Desfullat i nu,

I augmentaran
La lluïssor del sol d'hivern,
I em recordaran a tu.

Gòlgota (Melorepte177)

2012-02-02T13:05:00.000+01:00

Quietud i teranyines, he parlat als espectres lassos
Que m'envolten i m'han ofert silenciosos mots
Per alimentar els malsons i els fracassos,
Xiuxiueigs per despertar-me els temors, tots.

Canelobres i ombres, he il·luminat amb fogueres
Apagades i cendres cada racó que temo, que ja temia
Abans de néixer la penombra, i són inútils les esperes
Quan la nit és lentitud i devora qualsevol indici del dia.

Aranya famèlica i parany, he begut el nèctar càlid
De la flor de la pols, he sentit el creixement de l'espiga
De forment eixorc en les venes mentre perdia l'hàlit.

I ara, malgrat que sento que la vànova és enemiga,
M'ajaço i m'endinso en la gola del llop, malson pàl·lid
I gota que se m'escola en la ment, plena d'espectres crassos.

Migratòria (Itineràncies poètiques IV, 4)

2012-02-01T20:29:00.000+01:00

Un cop més tornes,
Passes de llum, esparsa
Flor de la tarda.
I deixo els rojos llavis
Teus en la meva gana.

Cruïlles vàries
Cap als teus braços,
On emparar-me.

Síntesi (Itineràncies poètiques IV, 3)

2012-02-01T14:41:00.000+01:00

Hi ha suficient temps per resumir
Tota una vida de paraules i imatges,
Per deixar a la intempèrie idíl·lics paratges
On la joia de viure és melangia de l'ahir?

Hi ha, potser, camins que cal travessar
Amb ferris peus de plom i passes fermes
Per evitar tristors eternes i llàgrimes ermes
On la clemència ni existeix ni vindrà?

Digues-me, amor, amor, hi ha prou existència
Per abastar la passió que avui m'ofrenes
I no caure en l'ombra del silenci i l'absència?

Tindrem dreceres per evitar el trànsit ingent
D'un rebombori que suma noves denes
Al rosari fosc d'enyorar-te en tot moment?

Cintruénigo (Itineràncies poètiques IV, 2)

2012-02-01T12:26:00.000+01:00

Subtil besada,
Cabells negres de negra,
Clara atzabeja.
En terra estranya aleno
Núvols, flaire de mare.

Poètica (Itineràncies poètiques IV, 1)

2012-02-01T00:24:00.002+01:00

Comença, com qui llisca per sendes de gel,
Una nova aventura amb estrofes lligades
Al sentiment aliè que ens agermana.

Vindran esperances i desigs, joia i anhel,
O tristeses compartides. Mai endebades.
Les plasmarem en torns mentre duri aquesta gana
De fer cadenes amb baules belles de paraules.

Galàxies (Niporepte14)

2012-01-31T12:52:00.000+01:00

Intensa pluja.
Peixos de colors cerquen
Nous Universos.

Mandràgora (In Memoriam J. V. Foix)

2012-01-29T23:38:00.006+01:00

Si pogués acordar raó i follia

J. V. FOIX.

Com si l'arrel callada tingués el sortilegi
Amagat entre terrossos de terra i saba silent,
Embolcallat entre màcules cegues de creixement
I esperés el moment adient per esdevenir egregi;

Com si la pluja se sembrés en el perpetu arpegi
De les gotes que inunden amb ressons el torrent
I reclamen el lligam del núvol, que marxa rabent,
Perquè la tempesta les empari fins que el món les vegi;

Com si la nit esborrés les petges d'una canilla
Salvatge en la senda de la veu clara de la neu
Abans que l'alba enrogís el cel i el record de Déu;

Desitjo servar el batec del meu cor, avui que perilla,
En braços de la mandràgora, en el glop llarg i greu
Que m'adormi per evitar la teva absència, gens lleu.

Pandèmia (Niporepte13)

2012-01-28T23:50:00.000+01:00

La via porta
Al rusc anys de rutina,
Polissons grisos?

L'anàlisi (Minirepte26)

2012-01-23T04:47:00.001+01:00

Surt de la consulta mèdica amb els resultats de l'anàlisi, biòpsia inclosa, sota el braç. Un somriure sorneguer acompanya el record de les paraules del substitut del seu metge habitual. Metàstasi... Càncer fulminant... Poques setmanes de vida... No creu cap mot d'aquell diagnòstic. I menys d'un xitxarel·lo desconegut.

Què en sabrà ell, de la meva salut de ferro?, pensa mentre es barreja amb la multitud anònima en endinsar-se en l'ampla avinguda. Accelera el pas per seguir el ritme de la gent i del seu pensament. Error mèdic... Negligència... Demanda si s'escau... Per danys a la moral... Ja se'n pot oblidar, d'exercir en la Medicina, aquest medicastre... A mi no em mata un càncer ni boig! Estic fet un roure: res de tabac, l'alcohol ben lluny i caminades saludables sempre que es pot. Ni un sol refredat m'ha postrat al llit! I ara estic en un compte enrere que em porta cap a la mort? Un error, evidentment; d'això es tracta. Demà ja parlarà amb els seus col·legues del bufet, això no quedarà aquí...

Un noi corre esperitat en direcció contrària. No el veu per poder-lo esquivar, i es produeix el xoc brutal i breu. Però ja n'hi ha prou perquè l'home es desequilibri i caigui a la calçada de l'avinguda. Amb l'estrèpit del clàxon que brama davant seu, s'adona de la presència d'un autobús metropolità que se li abalança. L'ombra enorme del vehicle l'atrapa fins que és engolit sota de la carrosseria, entre xiscles i grinyols dels pneumàtics en atropellar-lo.

Panoràmica (Niporepte12; 2)

2012-01-22T10:00:00.001+01:00

Camí dels núvols.
Quan la flauta no abasta
La neu, capvespre.

Melòdica (Niporepte12; 1)

2012-01-22T09:57:00.000+01:00

Sona, amb respecte,
La dolça melodia
De la muntanya.

Mil·límetres (Melorepte176)

2012-01-21T17:36:00.004+01:00

[m. j. e. b.]

La ciutat es vincula a la boca sedegosa de la brisa,
I maleeixo el somni que només m'apropa a tu quan
Et sé absent i fugissera si desperto, sol i enyoradís.

I traspuen les llàgrimes en el fonament trencadís
D'un edifici que basteixo amb monòlegs tristos, que van
Escolant-se enmig del comiat d'una vida massa grisa.

I tinc les mans sembrades de carícies que et busquen,
Els ulls palpen la llum d'un enlluernament perpetu
Per no saber cloure els parpres abans d'hora, i regiro
Els mil·límetres d'un camí recorregut, cada passa vana.

I sé els noms del fracàs, de no retenir-te amb la gana
Del desig que m'abrusa i que neix sempre que et miro,
I obtindré la paciència impacient d'un ímpetu que no veto
I, per quan retornis, aclariré els llindars del cor, que s'ofusquen.

Resist(d)ència mí(s)tica (RPV200)

2012-01-20T00:48:00.003+01:00

¡Hasta la victoria siempre, libertad o muerte!

Ernesto 'Che' GUEVARA.

Camina, dona, amb la grisa flor del silenci als peus,
Amb la força del dèbil que només ho sembla a les palmes,
Amb la injúria de qui se sap posseïdor de la veritat,
I seràs veloç com un infant que devora el món i encara té gana.

Canta, dona, amb les melodies mil·lenàries dels pares,
Amb el servil respecte a la llar i a la terra, al poble i a la mar,
Com qui espera el primer raig de sol de l'alba rogenca
Per desvetllar els seus somnis dels esculls i fer-los realitat i far.

Corre, dona, amb la fermesa de qui coneix el camí i les dreceres,
Amb la inquietud de desitjar un destí millor, amb la il·lusió
De qui llaura el camp i el sembra i recollirà el fruit de l'esforç aviat.

Lluita, dona, amb el valor de qui es cansa d'ensopegar amb la pedra
De la injustícia, amb l'ajut dels avantpassats, amb l'orgull de servar
La veu malgrat el trepig i la mordassa. Sempre fins a la llibertat.

L'ària (Repte Clàssic CDXCVI)

2012-01-19T18:31:00.001+01:00

La il·luminació minva progressivament i es fa el silenci absolut a l'auditori. I, en apujar-se el teló, els decorats que hi apareixen són d'una bellesa que astora. Però és normal que així sigui per poder estar a l'alçada de l'esdeveniment i de la música de Giuseppe Puccini. La soprano que hi actua és Rosa Raisa, sempre tan elegant, fins i tot en el paper de Tosca. Les veus dels tenors i dels barítons no han pogut eclipsar-la mai en aquesta òpera. El seu punt àlgid, diuen els experts, és l'ària Vissi d'arte, en què la soprano demostra la seva qualitat. La senyora Braun, però, ja ha quedat embadalida amb l'escenari i, en la penombra de la llotja, obre els ulls per no perdre's cap detall, quan aparegui, d'aquell cos que es mou en harmonia, d'aquella veu que arriba a notes insospitades, d'aquell rostre que és bell sota el maquillatge que l'amaga.

Perquè l'ha vista abans d'abillar-se en el personatge de Floria Tosca. Fa escassos minuts, aprofitant que té algun contacte a la Konzerthaus. I veure-la enmig de la tasca de preparar-se per a l'actuació, sense cap mena de pudor, l'ha ruboritzada i excitada alhora. S'ha fixat en els seus braços nus, en la seva roba interior, que s'entreveia a través de la gasa dels enagos. I en la parsimònia de la soprano per mantenir una conversa mitjanament coherent amb ella. Si hagués posat una mà damunt del seu cor, s'hauria adonat del grau d'excitació que li havia provocat. Tot i així, s'ha controlat la veu que, amb una calma difícil de mantenir, responia les preguntes que, gairebé de gairell, escoltava entre el torbament.

Se sent impacient ara, que sap que ha de sortir a escena en breu. Li sobra la resta de personatges, tant Mario Cavaradossi com el Baró Scarpia, com la resta de figurants. Fins i tot, li sobrarien el públic i les persones que ocupen la seva llotja. Vol tenir-la per a ella, desitja que li canti aquestes àries angelicals a cau d'orella, en petit comité i esperar-la nua i delerosa de ser abraçada i besada per aquella boca que és roja i plena de melodies perfectes. Ha restat en silenci, després de tornar del camerino, i seguirà amagant aquest desig cap a la cantant perquè no seria entesa per ningú. Ni tan sols pel seu marit. Sap que també és possible que aquest afer escandalitzés els seus amants.

Creua les cames amb més força quan la Rosa Raisa apareix en l'escena. Sent com s'humiteja el seu sexe amb la pressió de les cuixes i a conseqüència de veure la causa d'aquest foc que la crema per dins. Copsa cada nota que emet, la interioritza i es deixa acariciar per la melodia que en sorgeix. La seva pell s'eriça i, sota la roba, els mugrons se li marquen de forma discreta, només perceptible per una mirada penetrant i sotjadora. Li costa respirar, a causa de les palpitacions que van en augment. Les vol contenir i li és tan costós que, de tant en tant, deixa escapar un sospir que és interpretat erròniament pel seu marit. De nou, li deu semblar avorrit l'espectacle...

Segueix atropelladament l'argument de l'òpera, para més atenció a les intervencions de la soprano i s'abaixa el teló sense que s'adoni del temps que ha transcorregut sense emetre ni una paraula, només sospirant. S'alça el teló de nou i tot l'elenc rep l'ovació del públic, dempeus. El ram de flors per als cantants principals i, tot d'una, fora de llibret i de qualsevol exigència del paper, Rosa Raisa és besada per Beniamino Gigli, el tenor que ha interpretat a Mario Cavaradossi aquesta nit. I ella li correspon sense negar-s'hi en cap moment. Acompanyada d'una gèlida mirada, una única paraula surt de la boca de la senyora Braun:

—Marxem!
—Què et passa, Eva? —demana en un xiuxiueig el seu marit.
—Res... No res... Però cal donar un escarment a aquests bruts gossos jueus, Adolf. Aquesta meuca de la Rosa Raisa... Raitza Burchstein... no és ària com tu i com jo... —el nom real i la darrera frase són pronunciats amb una ràbia notòria. Amb la mateixa fredor que, al carrer, el gèlid novembre fueteja la ciutat de Berlín. El novembre de 1938.

Hortícola (Niporepte11)

2012-01-17T17:38:00.000+01:00

Onatge hortícola.
En la fondària creixen
Colors i formes.

Misèries (Niporepte10; 5)

2012-01-13T00:38:00.000+01:00

Per si la brisa
Ens recorda misèries,
Floriu, nenúfars!

Èmfasi (Niporepte10; 4)

2012-01-13T00:37:00.000+01:00

Respiro fondo.
He sabut dels teus pètals
En sentir l'aigua.

Reflectància (Niporepte10; 3)

2012-01-12T00:32:00.001+01:00

Veuràs la vida
Quan el mirall s'onduli,
Silent nenúfar.

Trèmula (Niporepte10; 2)

2012-01-12T00:31:00.001+01:00

Com un perfecte
Matí de primavera,
Neix el goig trèmul
D'una fulla: es despulla
Sobre la pell de l'aigua.

Amfíbia (Niporepte10; 1)

2012-01-12T00:23:00.002+01:00

furuike ya
kawazu tobikomu
mizu no oto

(Un vell estany.
Una granota hi salta:
el so de l'aigua)

Matsuo Bashō (1686)[trad. J. Pagès/J. N. Santaeulàlia]

Pètals plens d'aigua.
Mentre espera l'amfibi,
L'estany reposa.

Gàbia (o Barbàrie)(RPV199)

2012-01-11T17:00:00.001+01:00

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol

S. ESPRIU.

Cal una gàbia per empresonar el cant clar de la cadernera,
La veu ferma d'un home, el desig sempitern d'un poble
Que desperta del somni amb la fam de mil·lennis perduts
En la barbàrie i en la fosca?

Cal, potser, la fal·làcia i la rígida mà ferma d'un covard
Per silenciar la boca i cegar els ulls i destruir la memòria
De qui desitja recordar, veure, parlar en lluita constant
Contra la pólvora i el sabre?

Cal unes reixes per no saber com desprendre's de la pedra
A la sabata, de la incomoditat de la queixa, del dit que burxa
La llaga, la roja ferida oberta?

Cal, digueu-me, una hecatombe per imposar lleis i llengües estranyes
I renunciar al bressol matern i tastar l'amargor de la guerra contra
El poble per un sol home?

Fúria

2012-01-11T03:35:00.001+01:00

Quan escolto el xiscle, em trobo a la cuina, amb l'olla al foc i les patates gairebé pelades. Corro cap al passadís i el panorama que descobreixo a través de la finestra és esgarrifós: una dona ha travessat el crani d'un nen. Només una part de l'empunyadura del ganivet queda visible enmig de la massa sanguinolenta del caparró. Xisclo per evitar el desmai. Reconec la roba, és la que duu el meu fill avui. I, ara que hi penso, fa estona que no l'escolto per enlloc de la casa... Un calfred em recorre l'espinada de forma immediata arran d'aquest pensament, sens dubte, el pitjor. Alço la mirada i els meus ulls topen amb l'esguard dement de la dona. Em mira i s'adona que també la reconec. La fito amb ràbia, amb la fúria de la mare que veu com li arrabassen el fruit del seu ventre. La boja deixa caure el cos inert, encara amb el ganivet enfonsat en el seu crani, el del meu fill, i l'inici de la seva aproximació cap a mi és idèntic al de la meva cap a ella. En sentir l'impacte, el mirall s'esmicola i apareix la paret nua del rebedor. Llavors és quan, presa del pànic, ho entenc tot.

Misericòrdia (Repte Clàssic CDXCV)

2012-01-11T01:11:00.003+01:00

El veig sortir del portal, sense presses ni indicis d'haver percebut la meva presència. He arribat massa d'hora, ho reconec. Miro el rellotge i espero. M'espero una bona estona per si de cas ell s'ha descuidat alguna cosa i desfà el camí per tornar a l'apartament. Tinc temps encara. Un bon marge de temps fins que arribi l'hora habitual d'aparèixer jo. Per no despertar sospites entre el veïnat i haver de donar-li explicacions a ella. Ara no és bon moment per dir-li que fa un mes que m'han acomiadat de la feina... Tampoc no tinc tant de coratge. Tots els meus plans de futur s'esfondrarien. I, amb aquest esfondrament, també els d'ella, segurament. Decideixo prendre'm un cafè, ara que encara tinc gairebé una hora de coll. I les cabòries fugiran, potser... Perquè estic neguitós, com si fos la primera vegada que m'amago subreptíciament per no ser descobert.

Pujo els graons que separen la porteria del replà de l'apartament, sense utilitzar l'ascensor. És més ràpid així i no es notarà tant que no he fet res en tot el sant dia, excepte esperar aquest moment. M'obre en escoltar les meves passes sorolloses (aquí li dono la raó, no sóc massa discret...). Duu el barnús mig lligat i la tovallola al cap. Percebo que no porta cap més peça de roba. Sort que era jo..., li dic amb un somriure disfressat. A aquestes hores només podies ser tu, em respon amb una rapidesa i una lògica aclaparadores. Entro al domicili i el neguit encara persisteix. Les meves dots d'actor no són massa generoses, i menys les de bona qualitat. Però, haver-la trobada tot just sortint de la dutxa, em permet oblidar-me de tot i pensar en abraonar-me immediatament al seu cos. Ha notat que la desitjo amb més delit que cap altre dia i no s'enretirarà, malgrat la sorpresa d'aquests fogots.

Deixa que les meves mans s'endinsin pel barnús i engrapin els seus pits càlids. Els mugrons, amb el contacte de les meves mans fredes, es contrauen i s'endureixen de forma automàtica. I amb aquest ímpetu, remunto fins al temps d'adolescent i li xiuxiuejo que la desitjo, com si fos la primera cita, per si no li ha quedat prou clar. I no hi ha cap gana de menjar res que no siguin els nostres cossos. Avui tinc la sensació que el nostre temps és més exigu que mai, escadusser, minvant, i necessito arreplegar tot segon que pugui gaudir-la. La beso i l'acaricio com si la descobrís per primera vegada, la penetro i s'estremeix com si el meu cos li semblés estrany. No m'importa que em pertanyi menys del que hauria de ser ni que la pugui posseir un altre home, que ocupa més espai del seu cor. Ara, en aquest microcosmos de l'habitació només hi ha dos cossos nus que s'entortolliguen, encesos. En tensió fins que un orgasme salvatge i intens descarrega dins del seu sexe, barrejat amb la meva ejaculació.

M'adormo sense adonar-me'n. Amb la placidesa i la tranquil·litat de no sentir-me envaït pels problemes i per les decisions que hauré de prendre tard o d'hora. Somniaré les meves paraules, bressolat pels seus pits nus, generosos. Mica en mica es desgranaran les frases que li he de dir en despertar. Potser sigui mentre em dutxo i ella s'aplica les cremes, o enmig de la cuina quan estiguem esmorzant en una esgarrapada, o quan m'hagi afaitat per estar presentable a la feina, que ja no tinc. Però això tampoc no li diré en despertar. Per no provocar-li llàstima ni misericòrdia. Només li exposaré les meves intencions de divorciar-me d'ella. Almenys amb la meva decisió un dels dos serà feliç. I segurament que sigui ella, en veure's lliure del seu marit i pugui citar-se amb el seu amant sense haver-ho de fer d'amagat. És pura intuïció, però...

Epístoles (Minirepte25)

2012-01-10T23:47:00.001+01:00

Avui, més que mai, odio la nova xicota del meu pare. Teclejo a la tablet aquesta frase tot just haver arribat, amb els dos trucs corresponents, una nova epístola d'ella, adreçada al meu pare, després d'haver-la llegida i d'haver sentit nàusees per tantes floretes supèrflues i tanta mostra d'amor. Gairebé fins al punt de tenir ganes de vomitar tot l'esmorzar. Però ho he evitat amb una sobredosi de tecnologia dins de la meva habitació. Entre els artefactes electrònics i la il·luminació amb LED, em sento en el meu hàbitat. Perquè aquí dins no hi ha petons edulcorats ni frases gastades que facin ablanir els cors, excepte el meu. I menys d'aquesta bruixa filòloga que intenta engatussar el pare.

Només penso a tranquil·litzar-me, oblidar les línies de lletra lligada que m'han contaminat fa poc. Després ja tornaré a tancar amb cura el sobre, que conté l'epístola, perquè res no es noti. I buscaré el millor somriure perquè passi desapercebut el disgust que m'ha provocat llegir aquelles paraules damunt del paper. Rellegeixo la meva frase i el cap barrina com seguir endavant. Necessito desfer-me d'aquesta sensació apegalosa del fons del ventre, o desempallegar-me d'aquesta bruixa directament. El cursor parpelleja en la pantalla fredament agradable. Les nàusees han desaparegut del tot. I no tornaran fins que no recordi, de nou, que aquella filòloga li escriu, al pare, aquells pedaços de paper amb tinta, demostrant-li el seu amor i disposada a contraure matrimoni amb ell. En ple segle XXI?! Qui se l'ha de creure...?!

Rússia (o Tàctica temerària)(Niporepte9; 4)

2012-01-09T16:38:00.000+01:00

S'allarga el dubte
Fins a l'horitzó. Cerques
Alternatives
Al joc de decidir-se.
Fútil ruleta russa?

Gènesi (Niporepte9; 3)

2012-01-09T16:37:00.000+01:00

Malalt de vida,
També el camí es bifurca.
Pols de l'origen.

Mantícora (o Existència)(Niporepte9; 2)

2012-01-09T16:35:00.001+01:00

Sentir les urpes
De l'error en les venes
I haver de viure'l.

Relíquia nàufraga (Niporepte9; 1)

2012-01-09T16:34:00.002+01:00

Com un naufragi
Entre la pols i els núvols,
La senda es dobla.

L'Acadèmia (Minirepte24)

2012-01-08T17:30:00.001+01:00

Té el seu mestre present en tot moment. Sempre l'ha tingut present, i avui amb més insistència. Tant per la seva rotunditat i disciplina com per la seva estimació cap al seu alumne predilecte que era ell. El seu record a boca de canó el visita amb violència, com si els ulls sotjadors se li clavessin a l'ànima. Què pensaria? Què diria ara ell, en veure'l en aquesta situació de covardia? O comprovant que el pols li falla? Tants anys d'aprenentatge llençats a les escombraries... I li doldria. Igual que a ell li dol trobar-se en aquesta cruïlla insalvable. I tirar pel dret a la recerca de la solució més fàcil, no pas la més adient o la que sigui més fidel als ensenyaments obtinguts en els anys acadèmics. Perquè l'Acadèmia és un pas més en la lluita constant de viure, el parafraseja mentalment, aquesta frase que va gravar-se a foc en el seu cervell.

Per això no entén com ha arribat a aquest atzucac per culpa d'un fracàs amorós i com, en el moment de la veritat, no només deixa arraconat el valor sinó totes les tècniques perfeccionades gràcies al seu mestre durant tant de temps. I el que més el fastigueja és haver fallat el tret definitiu que el deixa agonitzant damunt d'un bassal format per la seva pròpia sang. Potser per això, mentre sent que s'escola la seva vida lentament, el turmenta el record de Don Álvaro Alcántara, el seu mestre de tir a l'Acadèmia militar.

Paràmetres

2012-01-06T18:35:00.001+01:00

[m. j. e. b.]

Amor, amor, he teixit per a tu el llençol clar del cel,
El marge que abasta l'horitzó en paràmetres infinits,
Com les carícies que et servo en l'ànima dels dits,
Les que desitjo que recullis amb la teva pell d'estel.

I tindré el coratge de l'espera, el caliu d'una llar de foc
Encesa, el deler per sentir la flonjor dels teus pits
Mentre repeteixo el teu nom, del meu món pedra de toc.

Fèrria crònica (Niporepte8; 3)

2012-01-05T17:48:00.001+01:00

Ferro que forja
Ferides de la busca
En la quieta
Pedra, com un rellotge
Enmig d'una cruïlla.

Incògnita (Niporepte8; 2)

2012-01-05T17:47:00.000+01:00

On pot cercar-se
El remei més escàpol,
Creu laberíntica?

Vísceres (Niporepte8; 1)

2012-01-05T17:44:00.000+01:00

Cascada immòbil.
La corromp l'aire, argolla
Entre les vísceres.

Ambivalència (o Noctàmbula desídia solitària)[Melorepte174]

2012-01-02T11:41:00.003+01:00

[m. j. e. b.]

De gebre si la vida no ha de tenir el teu escalf.
Un cor de gebre, i de glaç quan batega distret
En la distància i en l'ambivalència
Del record bastida en fonaments de mots clars.

I et cerco, amant de la pluja i dels llavis
D'avidesa desperta, en paratges indòmits
On el somni ha de fer-se realitat tangible.

De glaç com dir els noms del fred mentre el llençol
Perpetua l'aroma que has deixat, pigment per tenyir
Les nits de noctàmbula desídia solitària.

I bracejo contra la corrent d'un torrent de comiats,
Sense torxa ni far ni riba amistosa per al repòs.
Endavant, envoltat per marees i remolins, avançant
Perquè el premi que obtindré seràs tu, escalfor que em fibla.

Decadència? (Niporepte7; 3)

2011-12-31T17:40:00.000+01:00

Tardor i mudesa,
Quiet signe de vida.
Creix l'arbre, encara.

Tàcita primícia (Niporepte7; 2)

2011-12-31T17:38:00.000+01:00

Creix amb l'autumne
El germen de la vida.
Ple de silenci.

Boscúria (Niporepte7; 1)

2011-12-31T17:33:00.001+01:00

Remor de fulles.
La quietud i el liquen
Abracen l'arbre.

Enigmàtica (Niporepte6; 5)

2011-12-28T17:03:00.000+01:00

Matí, capvespre,
Tarda? (La neu maquilla
La llum incerta)

Malencònica letícia (Niporepte6; 4)

2011-12-28T17:02:00.003+01:00

Quanta tristesa
Oculta en la letícia
De la nevada!
Passos plumbis segueixen
L'home sol; l'acompanyen.

Botànica (Niporepte6; 3)

2011-12-27T22:19:00.002+01:00

Flocs de neu, gèlids
Peus que arrabassen l'aura
Del teu somriure.
Com flors que han de marcir-se
Abans que es descobreixin.

Mirífica innocència (Minirepte23)

2011-12-27T21:42:00.003+01:00

—Llavors, això dels Reis d'Orient és una mentida que us vau inventar el pare i tu?
—Sí, fillet, i ara que ja tens vuit anys hem pensat que va sent hora que ho sàpigues. Mica en mica cal anar perdent aquesta innocència que caracteritza als nens i començar a aprendre de ser adult.
—Però, i tots els regals que he anat rebent, cap d'ells ha estat portat per un Rei Mag?
—Ni camells, estimat, ni la fressa dels patges en deixar els paquets.
—I com pot ser això, mare? Si semblava que els olorava fins i tot...
—Amb il·lusió, tot es pot imaginar, petit. També allò que és, en el fons, mentida. Però és una mentida, una de les que en diríem pietosa.
—Pietosa? Què vols dir amb pietosa, mare?
—Que es diu per no fer mal, perquè somniar és gratuït. I els ulls d'un nen que espera aquesta nit màgica any rere any és impagable.
—Llavors, res de mirra, ni encens, ni or vinguts d'Orient? Ni un estel que guiava tot el seguici reial fins a l'establia?
—No, reietó, tot una llegenda.
—Igual que el que li vas explicar al pare sobre l'Esperit Sant? Allò també era una mentida pietosa d'aquestes?
—D'això... Aquest tema són figues d'un altre paner, Jesús...
—...

Gènesi (Niporepte6; 2)

2011-12-27T21:20:00.001+01:00

Bella tempesta
De neu. El món retorna
Al seu origen.

Nívia (Niporepte6; 1)

2011-12-27T20:21:00.000+01:00

Perfila formes
Irreals com la vida
La volva en caure.

La notícia (Repte Clàssic CDXCIII)

2011-12-27T16:41:00.002+01:00

La notícia m'enganxa a mitja preparació de les festes nadalenques, que es troben al caure. I, amb més precisió, mentre remoc la discoteca dels pares per trobar els vinils de nadales que hem punxat any rere any.

Som a les acaballes del segle XX. El 22 de desembre del 1999. Amb un fred que s'escola per qualsevol escletxa de les finestres o sota les portes. La calefacció central escalfa tota la casa i l'ambient de la sala on es troben els discs és càlid, agradable. Descalç però amb mitjons, no he de preocupar-me per cap horari, que no he de tornar a l'escola fins després de Reis. De sobte, la placidesa de la recerca es trenca per un truc descomunal i nerviós, sense mesura, que m'espanta i fa que caiguin les fundes que duc a les mans.

A través de l'espiera veig la cara familiar de la tieta Ambròsia. Es mou amb un balanceig constant i ràpid. Dubto abans d'obrir la porta perquè la seva expressió és dolorosa, crispada. Però també em temo que, si no obro, el truc es repetirà. Amb més intensitat encara... Quan obro, el fred de l'exterior ja no és tan cruel com abans de les paraules de la tieta.

* *

Després de vomitar la notícia de la mort de l'avi, la tieta Ambròsia em demana que em quedi a casa, que ella s'encarrega de tot. Ha de telefonar els pares, que són a la feina i nosaltres no en tenim, de telèfon, a casa. I començar mil coses que, dit amb un somiqueig plorós i amb tant de detall, m'atabala i em mareja.

Em quedo sol i, malgrat els meus vint anys, m'empetiteixo fins que torno als primers Nadals de què tinc constància, a la vora de la llar de foc de casa dels avis, entaulats i gaudint d'un sopar tan abundant que prometia no menjar mai més. A l'instant, però, me'n desdeia quan el Tió havia cagat una munió de llaminadures exquisides i temptadores. I les rialles de l'avi quan em feia seure a la seva falda. I com vaig agafar el volant per primer cop amb ell parlant-me ben a cau d'orella. Corríem per paratges que imaginàvem, malgrat no moure'ns del lloc on el cotxe era aparcat...

Encegat pels records, enfilo les escales directe a la meva habitació. Vull enclaustrar-me durant el temps que faci falta. Fins que expulsi aquesta ràbia que em rosega les entranyes. Remoc la meva discoteca personal, sense vinils però amb cassets i discs compactes moderns. I trobo el que busco per a aquest moment. El primer disc de Pain Of Salvation. La seva portada em desassossega des de sempre. Però no tant com les paraules de la tieta Ambròsia.

Introdueixo el disc a la cadena de música i apujo el volum. ! (Foreword) comença amb contundència. Em deixo caure damunt del llit perquè l'Entropia em doni la benvinguda i les llàgrimes arribin amb més força. Tinc clar que no es punxaran nadales a casa. Avui ja no.

Clemència (Melorepte173)

2011-12-26T04:23:00.001+01:00

[m. j. e. b.]

Només podem estimar
incondicionalment
allò que no hem triat

V. VILLATORO.

Polissó del vaixell de la teva absència,
Delitós per ofegar-me en el glop de mar
Dels teus ulls, sé que el fred no durà mai el teu nom.

Menteixo, mentre deixo enrere l'encanteri dels xàfecs,
A l'atzar perquè em porti de nou el teu rostre
En aquesta nit ferma i erma que és el món sense tu.

I no obtinc misericòrdia enlloc; res de clemència
A les mans, que arribi per un descuit d'un avar
Déu que no sé quan es manifestarà ni com.
I creix l'ombra pregona en la sima més profunda

Que és l'ànima meva, carregada amb plom i tràfecs.
I sóc tristesa i solitud, melangia per esguardar un nou llostre
Al teu recer, llàgrima que l'embat del vent no s'enduu
Abans que caigui al pou de necessitar-te, que m'inunda.

Andròmina (Niporepte5; 3)

2011-12-23T10:14:00.000+01:00

Gràcil andròmina
Per poder volar sobre
De l'harmonia.
I de sobte t'adones
Que ets fràgil, home feble.

Metàstasi (Niporepte5; 2)

2011-12-23T10:12:00.001+01:00

La negra taca,
Com un càncer, altera
L'instant idíl·lic.

Dependència (Niporepte5; 1)

2011-12-23T10:07:00.004+01:00

Ocàs volàtil.
Perquè el núvol obtingui
Llibertat vera.

Dècada (RPV197)

2011-12-22T18:31:00.006+01:00

[m. j. e. b.]

Si ell em marca el camí, ja no puc perdre'm

Ll. d'A. G.

Ateu de qualsevol Déu, m'has fet devot
Del santuari dels teus llavis en espiral,
Del rosari de delícies que fa immortal
La vida i la llum, l'esplendor del Sud i el mot.

I la muntanya esdevé turó i es coneix l'ignot
Abans d'aprofundir en els traços del cristall
Trencadís que mena al camí que duu a la vall
Del teu ventre, la pausa necessària per a tot.

I sóc romeu que busca la claredat d'un senyal
Entre pedres i fondalades, amb signes evidents,
La brúixola que guia i il·lusiona i orienta.

I, embolcallat pel desig de sentir les teves dents,
Vaig vers un amor ver amb la pregunta ferma com un mall:
Quanta passió guarda una dècada, quan de foc s'alimenta?

Nèmesi (Niporepte4; 3)

2011-12-20T19:15:00.001+01:00

I la venjança
Tindrà el regust metàl·lic
D'un doll de llàgrimes.
L'espasa eixorca l'hàlit,
Com la sal en la terra.

Diàspora (Melorepte172)

2011-12-20T18:58:00.003+01:00

he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca

S. ESPRIU.

Solament cal una torre d'ivori
Per guardar somnis i amputacions,
La crisàlide d'emocions
Que retornen avui, perquè no plori

El cor, d'una diàspora -el desori-
Interior on les il·lusions
Són miratges en el desert del viure,

La fantasia que la fosca lliura
Al balç, el vidre que escorxa la sang.
I en les venes segueix el gra de sorra,
L'engruna rude de saber-se fang,

Aquest rosec que en lustres no s'esborra
I esdevé home. Per somniar en blanc
Solament cal l'ivori d'una torre.

Angèlica (Niporepte4; 2)

2011-12-19T19:02:00.000+01:00

La cara angèlica
Glaça els cors amb pupil·les
De gèlid ferre.

Fúnebre (Niporepte4; 1)

2011-12-18T15:57:00.002+01:00

Ales que apropen
La pell dels núvols, l'ombra.
Quiet silenci.

Ràfegues (Minirepte22)

2011-12-18T15:56:00.001+01:00

i la boira és fidel com el meu esperit

M. TORRES.

L'Eustaqui s'adona aviat que no ha estat bona idea voler-se estalviar els peatges abusius del túnels de la C-32, i agafar el traçat ple de corbes amb ràfegues de vent constants és l'afegitó d'aquesta boira que persisteix dia rere dia i que no escampa. Potser avui... Malgrat tot, els seus pronòstics personals no són gaire esperançadors perquè es tenyeixen amb el seu tarannà depresiu i, inclús, pessimista que sempre l'ha caracteritzat. Des que té ús de raó i memòria per recordar-ho...

L'Eustaqui és aprensiu, un xic hipocondríac i, segons la seva dona, controvertit dins de la seva introversió. Perquè rarament se'l convenç al cent per cent si no ho veu clar des del bell començament. Però si alguna cosa se li fica entre cella i cella... I aquesta boira no ajuda a treure's del cap una idea que li ronda massa vegades els darrers dies... Un clàxon potent, l'embalum d'un camió que gairebé frega el minúscul turisme que condueix, un gir a la dreta després del cop de volant per esquivar l'ombra d'una corba inesperada. Aquestes sorpreses el desperten dels pensaments. Per això també, intueix que avui tot plegat és una suma de despropòsits. Des que ha posat el peu a terra.

L'Eustaqui s'adona aviat que no ha estat bona idea llevar-se avui en topar contra el mur de protecció i notar com el vehicle cau al buit, penya-segat avall. Ni que hagi demanat cita, en secret de la dona, per treure's la boira dels ulls a la Clínica Barraquer.

Consciència (o Indústries vàries)(Repte Clàssic CDXCII)

2011-12-18T15:54:00.002+01:00

Per la seva complexió, ningú no diria que la Lídia tot just ha complert els setze anys. I menys ara, vestida amb una roba tan extremada que deixa ben clar el desenvolupament generós i voluptuós de la seva anatomia. Espera que la bona fortuna l'acompanyi i que no hagi de tornar a peu a l'hotel on s'allotja la resta de noies. S'ha arriscat massa, ho sap, però li havien parlat tant i tan bé d'aquella discoteca que no ha pogut evitar la temptació. Malgrat trobar-se enmig d'un polígon industrial, on l'activitat que menys s'hi dóna a aquestes hores és la industrial.

Passa llista als nois que ha besat durant la nit. No en sap gaires, de noms. Només ho ha fet per diversió i per combatre els efectes de la primera borratxera, sense buscar res seriós entre llavis famolencs i dits àgils. El recompte és una mera distracció, perquè l'Isaías no apareix per enlloc. Ell és qui l'ha duta fins al polígon i ell hauria de tornar-la a l'hotel. L'Isaías n'és el grum, un noi efeminat que coneix bé aquell local. Allà sempre hi va de cacera, segons les seves paraules. Però la Lídia no ha patit en cap moment: les intencions d'ell no són aprofitar-se d'ella, sinó que busca espècimens del seu mateix sexe. També són paraules d'ell.

Mira de nou el rellotge. Passen trenta minuts de l'hora convinguda. I no li estranya el retard, havent vist amb quina bona peça marxava als lavabos l'Isaías. Tot d'una, però, se sent alleujada en veure una cara familiar entre la gentada que surt de la discoteca en aquell precís moment. Alça un braç i mira cap al jove fornit que destaca de la gernació per la seva alçada i l'amplada de les seves espatlles. És l'Óscar, l'argentí que ha conegut a l'hotel, tot just arribar. La veu i li sembla reconèixer-la perquè se li acosta amb un somriure ample. L'abraçada i el petó als llavis és el preludi del que vindrà. La conversa conté picardia en dosis elevades, que ell també segueix sense dificultats. Sap que no té l'edat que aparenta el seu exterior, però a l'Óscar no sembla importar-li massa. I ella que es deixa atacar, ara que l'alcohol l'ha descontrolada i l'ha desinhibida del tot.

Pensa que potser hi ha hagut un cert malentès en la seva petició per acompanyar-la a l'hotel en veure's enduta per un vertigen irracional. S'observa entrant dins del cotxe de l'Óscar, arribant a l'hotel i, enmig d'un silenci sepulcral, entrant en la seva pròpia habitació. També, tot d'una, nota com les mans de l'Óscar la despullen completament i, en penetrar-la amb una celeritat suau, l'envolta el pànic de la consciència de saber que la corpulent silueta que ha aparegut en la cambra és la de Dmitri Szitrav que, sense esforços, acaba amb la vida del professor de ioga argentí. Amb la mateixa consciència que sap que aquelles mans màgiques quan toquen el violí la mataran també.

Ràpides mandíbules (Niporepte3; 3)

2011-12-15T09:16:00.002+01:00

Endins arrela
El deixeble de l'aigua
En letargia.
Amb ràpides mandíbules
Constants masega el ferro.

Màcules (Niporepte3; 2)

2011-12-14T17:46:00.003+01:00

Pell clivellada.
Màcules del suplici
D'esperar l'ombra.

Experiència (Niporepte3; 1)

2011-12-14T11:08:00.002+01:00

Passen els dies,
Que el temps empeny: transforma
L'experiència.

Voràgine gastrònoma II (Relats conjunts)

2011-12-13T00:28:00.002+01:00

[m.j.e.b.]

I callaràs en el regne que t'he erigit amb paraules enceses,
I esperaràs l'ímpetu del mossec i el cove ple de somnis de la lluna,
Com si no haguéssim de deixar a la plàtera ni una sola engruna
De minestra de besos i de carícies, sense mirar guanys ni despeses.

I contemplarem la pell carbassa del capvespre que desvetlla el cos,
I sabrem que falten hores per fet minvar la fam i la flama,
El ressò del tornaveu que, amb dolça insistència, reclama
Llambordes per construir camí, experiència i flors contra els plors.

I serem l'inici sense fi, l'infinit que abarca el món
D'uns llavis amb l'avidesa immortal de l'insaciable moribund,
La il·lusió per la collita diària i la polpa del codony.

I callaràs perquè el silenci ordeni el caos que confon
Un jaç de braços i boques que lluiten per arribar al punt
Just de devorar-te mentre creix el desig, saliva que et llepa sencera.

Relats Conjunts

Voràgine gastrònoma (Relats conjunts)

2011-12-12T07:24:00.003+01:00

[m.j.e.b.]

Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Devora'm i sabré quin plaer em transmeten les teves dents
Fetes per a assaborir la meva carn delitosa de tu.

Mastega'm i ensaliva cada partícula del meu cos,
Escalfa amb la lentitud dels fogons la ració que vulguis
Menjar de mi: tot centímetre que puguis recórrer és teu.

Què necessites? Paelles, cassoles, estris de tota mena et posaré
A l'abast per a facilitar-te la tasca més austera, la d'assaborir-me
Tendrament sense pausa ni limitacions, com desitgem.

La taula és parada ja fa estona, però els llençols encara
Criden els nostres noms. Però cal saber vigilar les torrades
Mentre em masegues els llavis i em mossegues el coll.

Vine, acosta't on el marbre queda lliure d'entrebancs: sabràs
El gust gràcil de la serenor fugitiva en escolar-te silenciosament
On la fruita vària destorba la dolçor dels teus mugrons.

Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Potser després no podrem tastar les torrades carbonitzades...

Relats Conjunts

Presència pètria (Niporepte2; 2)

2011-12-11T11:07:00.001+01:00

Pedra a la pedra.
I el temps desfulla els pètals
Eterns del viure.

Elegància magnífica (Repte Clàssic CDXCI)

2011-12-09T17:54:00.001+01:00

El Palau de la Música es vesteix amb les millors gales per acollir el concert d'aquesta nit. El programa és exquisit per a les persones enteses en la matèria. Amèlia Pàvlova interpretarà els Concerts per a piano i orquestra número 26 i 24 de Mozart. Els que sempre ha preferit per harmoniosos i bells. Sec en una butaca discreta, barrejat entre el públic, per no provocar rumors i passar desapercebut per a tothom. La barba, que m'he deixat créixer, ajuda a no ser reconegut.

Quan l'Amèlia apareix i tota l'orquestra la rep dempeus, el públic fa el mateix i sento com ressonen els aplaudiments pertot el Palau. És un instant ple d'emoció. És el primer cop que presencio una actuació d'ella d'ençà del divorci. El seu rostre, radiant però amb un bri de melangia al fons dels ulls, no ha canviat. Tampoc s'hi endevinen seqüeles de la meva decisió d'engegar a dida deu anys de matrimoni exemplar. Sé que no l'ha entesa encara. Per injusta, per inesperada, per sorprenent. Seu davant del piano i la resta de músics ho fa també després d'ella. Sento el silenci que regna en el recinte, un estossec típic o un esternut dels que mai no falten, també.

Fins que la batuta del director de l'orquestra no indiqui els compassos, cap instrument no sonarà. I l'Amèlia esperarà que acabi la cadenza introductòria per desplegar el seu art, el que va encisar-me des del començament, en conèixer-la. Amb la meticulositat que la caracteritza i l'elegància que magnifica el seu tecleig, plasmarà la bellesa composta pel geni vienès sense esforços aparents. I el públic no s'adonarà de les hores de treball i de repeticions monòtones que han calgut perquè la partitura sembli un joc d'infants perfecte. Observo les seves mans. El missatge que transmeten és de seguretat, i cada moviment executat no conté errors.

La potència de l'orquestra en el pas de l'allegro al larghetto em desvetlla dels pensaments. Estic sentint una nostàlgia insuportable que no havia imaginat. Decideixo marxar abans que els ulls se'm neguin de llàgrimes i ja no pugui veure les mans de l'Amèlia damunt del piano. I perdi el compàs de la composició i el gust pel seu art. Aquest art que va encisar-me des del començament, en conèixer-la, i que, en secret, he hagut d'anar renunciant. I, amb aquesta renúncia, hi ha una decisió injusta, inesperada, sorprenent, covarda... Perquè la sordesa ja fa mesos que s'ha agreujat i és irreversible. I aviat serà total, incorregible, com certes pors...

Resiliència (Niporepte2; 1)

2011-12-09T11:01:00.001+01:00

Triomf dels segles.
La realitat vetlla

El fang, l'autumne.

Insípida dedicatòria (Minirepte21)

2011-12-08T18:27:00.001+01:00

Després de vint aniversaris sopant junts, la rutina s'ha trencat. No cal dir que avui es nota que l'àpat l'he cuinat jo. És una menja insípida i tan allunyada de la idea que tenia del plat que, a hores d'ara, ja em penedeixo d'haver-ho intentat. I, el més greu de tot, d'haver-ho consumat.

No he sabut donar-li la textura desitjada ni l'aroma ha quedat intacte un cop cuinat. Aquell delit que despertava, durant qualsevol entaulada, les aromes vingudes de la cuina mentre ella preparava el dinar o el sopar, indistintament, avui no ha aparegut en cap moment. Ni en salpebrar la carn ni en tenir la plàtera al forn amb la guarnició de patates, tomàquet, ceba, all i llorer. I ja a l'hora de servir el rostit resultant he vaticinat un fracàs en l'estrena com a cuiner.

Enmig del silenci del menjador, la taula parada, amb el seient d'ella buit, m'ha deprimit tant que ara tinc pressa per acabar la vetllada. M'aixeco per anar a buscar el cava, al congelador des de fa una hora. Almenys això estarà al punt de sempre. Serveixo dues copes, en memòria d'ella. La dedicatòria d'aquest sopar d'aniversari haurà d'anar dirigida a la seva aroma encisadora. Aquella flaire que ha acabat provocant que desitgi paladejar el seu cos de forma extrema. Però tan poc satisfactòria que noto amb més intensitat la seva absència i la de la seva olor i enyoro poder parlar-li com fèiem mentre sopàvem plegats... Sobretot en una data com la d'avui.

Blasfèmia (Melorepte171)

2011-12-07T00:50:00.000+01:00

Enyorar-Te en majúscula com qui ha vist
Allunyar-se la vida sobtadament
És una llosa tan pesada i feixuga
Que esperar el darrer bes ja no consola.

Potser ajuda la pregària, de cadència humana,
Fins a fer tangible l'immaterial,
Però cal alliberar els pulmons de l'ofec
Blasfem, que malmet, de dependre d'una rèmora.

Hi ha prou fondària per enterrar els malsons
A les simes de l'oceà de voler viure lluny
De cadenes i de fal·làcies, de presons obscures
En l'ànima que la creença i l'encens empudeguen?

Enyorar-Te en majúscula com qui viu en silenci
És adonar-me, Déu meu, que no em pertanys.

Funàmbula transparència angèlica (RPV196)

2011-12-06T00:51:00.000+01:00

ese ángel es el peor de los dragones

J. E. CIRLOT.

FUNÀMBULA

La recerca de l'àngel és la corda flèbil
Del dèbil equilibri i la soga ferma al voltant del coll,
Que asfixia i dóna vida alhora.

I sóc funàmbula existència que gira al ritme
Del caprici d'un joc diabòlic fet de foc i de gel,
De lentitud i de velocitat extremes.

I el temps transcorre i acaba abans que me n'adoni...
*

TRANSPARÈNCIA

Mira'm endins de l'ànima; hi trobaràs la límpida
Aigua cristal·lina del doll més clar que desitges,
El camp de sitges per omplir de somnis, de paraules,
De vivències, la transparència que anheles.

L'oferiment de calidesa contra la impia intempèrie,
Envers la bufetada de l'huracà, que vol tombar-te,
I el guariment de ferides i de records que et desvetllin,
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora

Als Inferns de l'absència teva, al silenci lluny de la veu,
Del cor net d'immaculada puresa que glapeix en el teu pit,
I he de calmar l'ímpetu de voler recórrer amb impaciència

El camí que ens separa a contratemps, el cànem que lliga desig
I empara el trontoll. I pregunto, per evitar la temptació de la pell
Teva: Esdevindràs estàtua de sal si goso mirar enrere?
*

ANGÈLICA

Guardes al fons de les oceàniques pupil·les el dimoni
Que em roba el descans? O l'he conegut en besar-te els llavis?

Àngel a l'abast del món i escàpol, tristesa bella, llàgrima i rialla,
La nit ha arribat i resto entre el descuit de seguir recordant-te
I els límits de la recerca més febril, mentre el buit em crida.

Clou-me les parpelles i et veuré amb més claredat, seguint
Els teus passos dins del laberint del teu encís, fins trobar-te.

* * *

Nàutica (Niporepte1)

2011-12-02T10:58:00.001+01:00

Arran de l'aigua,
Xiscles de les gavines
Solquen les barques.

Extravagància endèmica (RPV195)

2011-12-01T00:48:00.000+01:00

On s'és vist més extravagant l'abandó de Crist quan entela
Carrers i llars i les transforma en rònegues tessel·les d'un mosaic
Que ha de segellar llavis amb el silenci d'un Paradís escàpol, laic?
I fins al llindar arrossegaràs pedres per engrandir la favela

-Una esperança que no subsisteix més enllà d'una vida de gos, orba
Pupil·la cega que vigila l'argila, imatge i semblança de Déu,
I els braços estesos d'un monòlit emparen el no-res, la veu greu
D'un prec que cau a fons perdut, la xavalla que no sobra ni destorba-.

On s'és vist el plor esdevingut moneda de canvi per a la carn,
L'home fet bèstia de càrrega, mercenària idolatria que sotja i jutja?
I fins que els límits et freguen la pell no atures el deliri del vagareig

-El coure i el plom, la pólvora i l'escarafall embolcallant l'escarn,
L'iris que pesa endins perquè no et giris i tresquis directe al sutge
D'un pa que no combat la fam d'una pobresa que miro i mai no veig.

Clarícies (Melorepte170)

2011-11-30T18:48:00.000+01:00

[m.j.e.b.]

Dolç com el nèctar de la vida que m'ofrenes
Sense presses, llar de xiuxiueigs i carícies,
He retingut en l'esperit meu, amb les clarícies
Del retorn, el pes lleuger de les teves cadenes.

I callo per cercar en els mots les teves resquícies,
I ets frec de cordes, rosari que compta denes
D'enyorança per sentir els llavis que emplenes
De foc de joia, d'avarícia per la deu de les delícies.

Dolç com un glop d'aigua enmig del desert, regiro
Cada racó del meu llit per recuperar l'escalfor
Abandonada entre els llençols, avui que albiro

El demà més proper, l'arribada de la primavera.
I ets la lletania i l'esperança d'una espera
Que palpa, al fons del túnel, la llum i la claror.

Paràbola (dibuixet)

2011-11-24T17:46:00.001+01:00

[m.j.e.b.]

Pots endevinar la paràbola del cor
Si segueix la sinuosa séquia del teu ventre,
On sóc pelegrí que s'atura en el repòs de la cabana?

Pots saber quant resisteix la melangia que mor
En aparèixer el teu somrís, mentre
Busco entre la boscúria -i la trobo- una clariana?

Pots controlar el delit pel teu cos de ginesta,
Raig de sol en un matí on el record crida
El teu nom, l'aroma, el tacte, el temps volàtil
Quan és immòbil, i jo trencadís, de porcellana?

Digues, ànima bessona, pots teixir la vesta
Dels teus besos al voltant de la meva vida,
La murtra, l'encens, el goig, filla d'Ana,
Per oblidar l'amargor de l'adéu, la dolçor del dàtil?

Lúmina (Minirepte20)

2011-11-24T17:45:00.000+01:00

Imagina, Llum, que el món desapareix i l'has de crear de nou, com si fossis una deessa. Què hi retornaries del món que coneixes? Què eliminaries i oblidaries per sempre? Ets omnipotent, si tens imaginació.

Suposo que primerament seria la Mar perquè esdevingués el centre d'aquest nou món, on alliberar-se de la realitat i poder somniar. I tot seguit, l'horitzó i les carenes per poder refer viaranys i sendes i avançar enllà sense límits. Deixem ocells? Mamífers? Tots els animals existents ara i els ja extingits? Millor aquesta darrera opció, Llum, no creus? I l'amor, la felicitat, la serenor, la pau i la vida en general sense les coses dolentes que nosaltres mateixos hem creat. Ni les presses, que tot ho contaminen...

T'atreveixes a imaginar més? Ara que la teva infantesa és la perla de la felicitat en el joiell del meu cor...

*

Veus? Els núvols suren pel cel carregats d'aigua. I no saben quin rumb els farà portar el vent. I malgrat tot, es deixen estirar cap al desconegut, en plena muntanya o enmig del desert. Amb una destinació ignota, que sembla que ni el vent la sàpiga. I nosaltres, mers observadors d'aquest fenòmen, només podem meravellar-nos de les formes que creen aquests dos elements aparentment tan diferents, com poden ser l'aire i l'aigua. Esdevinguda vapor, l'aigua sap deixar-se acaronar...

Apropa't, Llum, i veuràs la immensitat de la Mar quan el sol l'escalfa lentament i la converteix en núvol...

*

Aquí torno a ser, rellegint aquests esbossos que encara no he pogut enviar. Et sé endins meu, Llum, tan endins que ets part meva: la meva ànima, la meva il·lusió. I tinc cura dels teus pensaments i de la teva creixença. Fins i tot ara, que encara ets idea, fonament, sense poder avançar... Encara no pots...

Màscara (Melorepte169)

2011-11-23T17:41:00.003+01:00

If you want a lover, I'll do anything you ask me to
And if you want another kind of love, I'll wear my leather mask for you

Leonard COHEN

Això és tot. Un home, una ombra, un bri de pols còsmica
Que pul·lula per abastar el temps favorable,
Un amor que s'alimenta dia rere dia amb tendresa.

Un indici, un capvespre plàcid com respirar,
Un ajut per caminar endavant malgrat l'enyor,
Un somriure que reviscola la primavera del cos.

Això és tot. Quan sento la carícia abans que arribi
A solcar la pell de delícies i de milers l'alternatives,
Quan gaudir del sol permet diferenciar la bellesa d'allò
Que és extraordinari al fons d'unes pupil·les plenes de vida.

Quan les paraules que he de pronunciar són retalls
D'un desig constant, quan córrer cap a la mar és voler
Apropar-se més aviat als llavis que arrelen els besos,
Mentre servo del món el nostre amor rere la màscara feta de tu.

Enigmàtica, críptica (RPV194)

2011-11-22T17:40:00.001+01:00

La debilitat de la vida apareix quan l'amor és pèrdua?
Has sotjat de forma directa els ulls de la divinitat, avui,
I t'ha explicat històries dolces plenes de penúria, o el destí
Té la necessitat d'assolir una fita tan bella com els teus ulls?

Enigmàtica pupil•la, plaer de dona que ha de travessar
Llindars ignots per saber que, més enllà, no hi ha llavis
Ni avidesa folla per caure en el pou sense fons de la carn,
T'ha parlat la veu invisible de la desesperança, potser?

Calles, silenci del rostre més fràgil, porcellana i poncella,
Perquè les paraules són massa fosques aquesta matinada?
O, tal volta, has crescut per fugir després del comiat absent?

Mirada críptica, vetes cada pas que camino per aproximar-me
Al teu misteri i conèixer cada sentiment que et forma la figura?
O t'escudes en la mudesa perquè encara no tens les respostes a tot?

Poètica tòxica (Repte Clàssic CDLXXXIX)

2011-11-16T18:32:00.003+01:00

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo.

[Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd.]

Cesare PAVESE.

En Serapi Fonoll vol ser poeta. Amb 18 anys i amb tals ínfules literàries, ha llegit i llegeix amb avidesa tot poemari que li cau a les mans. Només ha fet una excepció en topar amb Cesare Pavese. Perquè s'ha adonat que, enmig de la foscor depressiva d'una vida torturada, pot entreveure's la llum i l'èxtasi del Poeta majúscul, capaç de crear versos tan bell i emotius per interessar-se no només en la seva obra íntegra, sinó també en la seva biografia.

27 d'agost. Nit xafogosa i clara d'estiu en una contrada enretirada i aïllada penedesenca. En Serapi s'ha endinsat en el bosc solitari en què hi regna un silenci calmós només destorbat per la pinassa trepitjada i carrisqueigs de grills a la vora. Més enllà, el remor sord del trànsit d'una autopista no trenca la màgia del moment. Respira fondo i s'omple les pituïtàries de l'aroma silvestre de la resina i de la humitat provocada per la baixada de la temperatura. Ha pensat en tot, també en aquesta frescor nocturna. I s'ha endut, dins de la motxilla, una jaqueta de punt teixida per la mare, en ocasió del seu darrer aniversari.

També hi té els setze pots de somnífers que ha comprat en setze farmàcies diferents, fora del seu poble, per no despertar sospites. Els ha dissolt en aigua, a casa lentament, perquè sigui més fàcil la ingesta. Tot està ben calculat, pensa. També la data, en què es commemora el suïcidi de Cesare Pavese. Fins i tot ha escrit un últim poema per acomiadar-se dels seus, i demanarà disculpes en un full en blanc, igual que l'anotació final del poeta piemontès. No ho farà en un hotel sinó entre pins i bestioles diverses, en un paratge igual de solitari. Ni després d'una trucada desesperada a la seva amant, això perquè no en té. S'ha inventat un afer, un amor platònic amb la Marta Geneta, la noia més arrogant de la classe i la més oposada a les seves idees poètiques. I és a ella, alhora que també a un Déu en què no creu, però sempre queda bé esmentar-lo..., que li dedica uns versos, que deixa ben visibles perquè els trobin quan descobreixin el seu cadàver.

DÉU TOTPODERÓS

-A Marta Geneta, amb passió idòlatra-

Déu meu, totpoderós, cec, sord, mut,
mira'm, escolta'm, parla'm; ara
que moro vull el teu ajut,
el teu pit, que mai no m'empara.

De nou, l'Esperança he perdut,
mes veig la meva mort més clara.
Mor la flor de la joventut
i la senectut viu encara.

Fill de la tristor i del dolor,
he sembrat la morta llavor
de la vida en el camp de la recança.

Morirà el batec del meu pit,
omplert amb la veu de l'oblit,
avui que la fugaç Ombra s'atansa.

Dimarts, 27 d'agost de 1996

Està satisfet del dramatisme d'aquest sonet, de la rima i del còmput sil·làbic. De l'endreça ben visible i de les majúscules en paraules clau, que hi fan patxoca. Somriu i treu el pot amb la barreja tòxica i blavenca. La nit és clara, a la lluna li queda un dia per al pleniluni. I en Serapi s'adona de tots els detalls que l'envolten. Els pins formen figures fantasmagòriques que l'espanten lleument. Però comença a beure sense immutar-se. Els primers glops són amargs i ha d'aturar-se per evitar l'estossec. Però escura el contingut immediatament, amb ganyotes estrafolàries pel seu gust tan intens i violent.

S'ajeu i espera. L'efecte del contingut de les píndoles serà ràpid perquè la quantitat és important, una sobredosi diria ell... Pensa per distreure's i no tenir idees de penediment. Pensa en la Marta i en que, realment, no sent res per ella, ni un simple enamorament d'adolescència. És un afegitó per donar versemblança a l'emulació dels passos del seu poeta predilecte. Pensa en futbol, en la mala ratxa del Barça, que ja dura quatre temporades i en la possibilitat que acabi aviat. Han fitxat en Louis van Gaal... i tot pot ser...

Però no vol tenir cap idea de futur, que tot acabarà avui, en breu. Escolta els grills, cada vegada més apaivagats. No és que ells parin, sinó que la seva oïda comença a velar-se, com la resta de sentits. S'endormisca i se sent roncar, amb la ment en blanc, no vol recordar res més. I els versos de Pavese li tornen al cap. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls... A quins ulls s'ha de referir ell, que no ha sentit amor per cap dona, encara? Ha fingit amors,però no ha sucumbit als braços de cap fèmina, ni als seus llavis deliciosos, tampoc a la flor del seu ventre. Plora, no se n'adona, però plora. Li cauen llàgrimes enmig de la somnolència provocada pels comprimits, un segon de lucidesa que l'astora i fa que obri els ulls de nou.

El cel fosc i poc estelat, degut al resplendor de la lluna, damunt d'ell. Se sent sol i crida. Xiscla el nom de la seva mare, però ningú no l'escoltarà. És lluny de qualsevol casa. Agafa aire de nou per tornar a xisclar i sent els llavis entumits. Els sons que surten de la seva gola esgarrifen i són difícils de reconèixer. Els grills han callat, els cotxes circulen amb la mateixa velocitat, però en Serapi ja no aconsegueix discernir els sons. Quan vomita sobre de la motxilla ho fa amb força i sense consciència del que està fent. El vòmit és calent i blavós, àcid i desagradable. El paper queda xop, la tela impermeable de la motxilla també. S'aixeca del terra i, al cap d'uns segons, un nou espasme l'encorba i treu més líquid blavós de l'estómac.

Es calma la violència d'expulsar tot el somnífer, i ara té ganes de tornar a casa, d'allitar-se i de sentir l'escalfor dels llençols i la suavitat del coixí. I despertar al matí amb el reny de la mare perquè és tard per mandrejar al llit. I somriurà en obrir els ulls i saber que, darrere de les persianes, s'hi amaga el sol. Tornarà a casa amb dificultats, sigil·losament perquè no el vegin amb aquesta fila. I potser escrigui sobre aquest episodi quan estigui preparat. Mentrestant, però, buscarà enamorar-se d'una dona que l'estimi, escriurà poemes sentits i intentarà gaudir de cada dia com si la vida li hagués ofert una segona oportunitat. Admirant Pavese, però sense obsessionar-se per cap altra biografia excepte la seva pròpia. Potser així esdevingui poeta de veritat...

Aromàtica (Relats Conjunts)

2011-11-16T04:09:00.004+01:00

[m.j.e.b.]

Olor de codonys pertot arreu. Has sentit que la tardor costa que arribi enguany? Però, tot i així, prepares amb parsimònia i impassibilitat tots els ingredients per obtenir un codonyat deliciós. T'observo. Fa massa dies que som junts, en silenci, aquest silenci que arriba després d'anys de convivència, recolzat i reforçat pel puntal d'un amor que no s'ha esquerdat en cap moment.

Les teves mans. Àgils, destres, ràpides. Les taques del pas del temps, la magresa del teu cos, cada vegada més evident, els teus llavis que acompanyen els moviments del ganivet mentre pela i trosseja la fruita. Em vénen ganes d'envoltar-te la cintura i xiuxiuejar-te que et trobo preciosa, com les primeres vegades que ens reuníem, durant el festeig. Si em miressis ara, m'ho veuries a l'esguard.

S'impregna la pell de la fruita que manipules. Tota tu quedes plena de dolçor, aquesta confitura que els mesos no malmeten perquè la protegeixo i en tinc cura. A mitjan novembre i l'escalf del sol ens alegra els matins, malgrat aquesta frescor autumnal de capvespre. Llegirem al nostre sofà, després de sopar? Demana'm que et llegeixi, com sempre has fet, i la meva veu voldrà envoltar-te. I el teu rostre recull la fruita que has preparat al llarg de l'any. I hem menjat plegats, marit i muller, en la immobilitat del compromís sincer.

Olor de codonys pertot arreu, Aurèlia, i la tardor encara no arriba. Les acàcies segueixen formoses. I la nostra llar, com el primer dia, intacta.

Relats Conjunts

Impaciència (Minirepte19)

2011-11-15T04:21:00.000+01:00

Ha recorregut amb impaciència el trajecte entre casa seva i l'hotel, tot escoltant música per no pensar en la trobada. Fa setmanes que desitja veure-la, comprovar que totes les paraules que s'han escrit entre missatges curts als mòbils i correus electrònics són certes. La seva dona no en sap res, d'aquest flirt, és evident. Ni tampoc no té constància de les nombroses trameses que ha fet en aquest temps.

Amb neguit però impassiblement, a la recepció actua amb discreció a l'hora de demanar l'habitació, que ha reservat uns dies enrere. Quan li lliura la clau, la recepcionista l'observa en silenci i amb un punt de complicitat. Deu estar acostumada a aquestes trobades...

L'habitació és acollidora. Senzilla però acollidora. Deixa les poques coses que ha dut amb ell i inspecciona tota l'estança. Dos llits, separats per una tauleta de nit, que no serà dificultós enretirar quan es vulguin ajuntar. Una taula i dues cadires i, al fons, la porta entreoberta del bany, amb banyera i bidet. Pensa en prendre una dutxa ràpida abans que ella arribi. Vol estar llest i impecable per a ella. Encara hi ha mitja hora de marge.

Es despulla i nota com els batecs se li han anat accelerant lentament i l'ha sobreexcitat. Cal que es calmi o, a la seva edat... I després de tant sense estar amb una dona... Va visualitzant els detalls que ella li ha anat dient mentre es despulla per complet. El desig per veure-la i per acariciar-la i penetrar-la l'astora. Sense adonar-se, cau a plom i pica contra la vora de la banyera. L'espectacle que es trobarà ella és dantesc. Queda estès damunt d'un toll de sang, al terra del bany, inconscient amb les conseqüències d'una aturada cardíaca i amb la desil·lusió del pensament que, avui tampoc, sucarà el melindro.

Gàbia

2011-11-14T04:15:00.000+01:00

Sentinella de la teva boca,
Cicatriu de besos que no dol,
Que ha d'acompanyar-me en la vetlla
D'un delit que creix endins i no marxa.

Estella que em punxa quan evoca
La mar d'atzabeja d'un bri de sol
Que esdevé contrast i cosmos i escletlla
Per a l'estratega que ha caigut en la xarxa,

En l'emboscada d'una veu de vellut,
En la gàbia d'un esperit lliure que vol
L'aire i l'enclusa dels somnis, el temps tenaç.

I em pregunto, envoltat de solitud,
Mentre la cridòria del món em dissol
En la sang l'ombra del tedi, si demà vindràs.

Essència laberíntica (RPV193)

2011-11-13T17:36:00.000+01:00

Arrela't com l'ànima de la selva al cor de l'ara,
L'altar que és present i instant perpetu,
I iguala la meravella mil·lenària de la terra.

Estima'm com un riu és capaç de desitjar els còdols.
Amb xarxes entortolligades d'arbre ingent i de liana,
Amb urpes tendres de fullatge divers que m'atrapin.

Obre'm les portes del Paradís, cap a la deessa
Que em redimeixi de l'argolla de la solitud,
I salvaré la meva carn -barreja de llim i de llàgrimes-
De l'ostracisme, de la distància al llindar dels teus llavis.

Arrela't a mi com la nafra a la sang, com la llum a l'ombra,
I en el crepuscle humit de l'arbreda frondosa sabré
Que hi ha una sortida a l'essència laberíntica de viure
Entre el desig del bes i l'anhel de la carícia: el teu temple.

Minúscules lluminàries (Melorepte168)

2011-11-11T00:50:00.000+01:00

Has trescat per quietuds enceses,
Minúscules lluminàries que eixamplo
En l'ànima com garlandes efímeres
Que remouen la memòria de la infància.

M'has embolcallat amb dits inquiets
L'entorn limítrof de la pell malalta de tu,
I ara visc en l'insomni d'anhelar
La llum perpètua de la teva fragància.

Però cal que m'escolti el món el batec,
Que repeteix el teu nom en contínua
Ressonància, si sóc espera, ànsia, tendència?

Cal que vaticini la dependència diària,
Si ets la llar que m'ofereix abric quan el desfici
De l'absència esdevé indici de presència?

Carícies aèries (dibuixet)

2011-11-10T18:12:00.001+01:00

I tindrem gabadals de carícies de brisa,
Tones lleugeres de tendresa al límit
De la pell, aire, més aire, com si fos tímid
L'intent d'esdevenir-te carn que frisa.

I sabrem les sendes d'un món que et pertany,
La solitud d'una deessa asseguda al tron
De la bellesa excelsa, mentre el sol es pon
En l'horitzó, vençut pel teu esguard d'estany.

I nedarem en la riba que, en el teu pit, ens deixes
Com si les queixes del desig que ens provoques
Arribessin a les teves oïdes, en la llera del riu

Dels teus sospirs -el vent dòcil i, alhora, esquiu,
Que desperta l'avidesa pel bes a les boques
Que et volen-, el meu cor i jo, mentre ens esqueixes.

Àngelus (Melorepte167)

2011-11-08T16:57:00.000+01:00

Plores? O només tens l'aïllament com a penyora
D'una creença que s'endinsa al fons del cor
I no et parla ni et crida al seu regne invisible?

Somnies? O calles per ofegar l'angoixa dels esculls
Enmig d'una mar que fingeix l'embat del seu onatge,
Lluny de ponts i veus que uneixen i separen alhora.

Guaites l'horitzó? O alces la vista cap al cel on només
Els ulls saben distingir els núvols de la divinitat feble,
Miops, gairebé encegats, per si l'hivern t'atrapa al pou
D'un sentiment que no s'apaivaga amb res ni minva mai?

M'abandones? O pregues en silenci a l'hora de l'àngelus
Perquè el teu ventre engendri la vida i endegui el reialme
Més pur del món a la basílica del teu pit, als teus llavis,
Mentre el bes creix lentament a frec de la meva pell encara?

La notícia (Minirepte18)

2011-11-07T00:33:00.001+01:00

Després d'anys de repressió amagats sota una bandera revolucionària i de llibertat, el dictador mor vell, empoltronat i amb els ideals perduts i oblidats. Els darrers anys, a més, la seva salut no ha ajudat a tornar el seu país a la normalitat: ha estat el seu germà Raúl qui ha agafat les regnes del poder per seguir l'estela castrista. I l'Hipólito se n'alegra silenciosament, a casa, sense eufòries.

És la tardor a Espanya, el país que l'ha acollit des de la seva decisió de marxar. Avui, però, hi ha un motiu de celebració. I quina millor manera que l'havà que va lliurar-li el seu pare abans de fugir de l'illa caribenya? Baixa al bar de més a la vora de casa seva amb l'estoig que ha mantingut el cigar en òptimes condicions.

Demana un rom cubà. I, quan es disposa a extreure el cilindre d'alumini per consumar la celebració, la seva vista topa amb el rètol de PROHIBIT FUMAR. ESPAI LLIURE DE FUM de la llei 28/2005, vigent a tot l'estat espanyol.

Hidrofòbia (RPV192)

2011-11-03T17:24:00.004+01:00

[vaticini21112011]

negra nit i el musell al vent
esperant la tempesta olorant-la
amb les aromes del fred i de la tardor
que no espera el conjur

ni el ressò de la ràbia quan
es barreja entre les gotes d'aigua
d'un ofec d'una asfíxia d'un modus vivendi
hostil sense futur

negra nit i el lladruc s'escampa
enmig de camps de sordesa contra
l'invisible enemic

vaticini del mossec ferm
del pleniluni més buit -satèl·lit
que cerca un nou abric

Tònica (Repte Clàssic CDLXXXVII, 2)

2011-10-30T17:56:00.001+01:00

La Clàudia es desvetlla. Al seu costat, el seu marit dorm i ronca. O ho fa veure. Es mossega el puny perquè ja no sap com posar-se per apaivagar aquest estrèpit. Tampoc vol anar-se'n al sofà a dormir, que seria la solució més eficaç. Avui no. Avui necessita el contacte físic del sexe contrari i unes mans damunt de la seva pell. Si es despertés ell, o deixés de fingir, s'adonaria que té a la vora una dona diferent, receptiva com mai.

Es gira cap a ell i se li arrapa descaradament. Els roncs augmenten gairebé de forma automàtica. I la Clàudia es desespera. Es lleva i entra al lavabo. Ha de refrescar-se la cara almenys. Amb cautela gira l'aixeta fins que brolla el mínim doll d'aigua per omplir-se mica en mica les palmes juntes. En mullar-se els ulls tancats i les galtes, aixeca el cap i observa el seu propi reflex al mirall. La camisola poc suggerent dissimula el seu cos, els cabells embullats també ajuden a treure-li sensualitat al conjunt. En silenci, escolta els roncs del seu marit a l'habitació i, a través dels conductes de l'aire, l'enrenou d'una discussió dels veïns. Una escena que es va repetint i és una tònica ja coneguda. Només li falta una butaca per ser millor espectadora que ara.

La Clàudia gira de nou l'aixeta i l'aigua ja no raja. Respira amb calma per mitigar l'excitació abans de tornar al llit. Es troba a la corda fluixa d'un matrimoni que ha quedat a la via morta de la rutina, que se suporta només perquè ja s'ha acostumat a la vida en comú amb poques alegries i gens d'obligacions extres. I perquè cap dels dos no es planteja marxar ni prendre la decisió del divorci. Es col·loca sota elsllençols, a una distància prudencial del cos del seu marit, per si s'anima a indagar sota de la seva camisola. Avui no li diria que no.

Lentament, la Clàudia es deixa seduir per la son, amb el dubte de qui va començar a fingir: si ella amb els seus orgasmes o ell amb els seus roncs. No ho recorda, avui tampoc.

Nostàlgies (Melorepte166)

2011-10-30T17:20:00.000+01:00

(I. Metròpoli)

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.

Mt, 16:25

La ciutat desperta cap a les alçades d'una nova Babel?

Vine, trobarem els racons més oblidats de la Metròpoli
Per ajaçar-nos de la misèria i de les pors, d'allò que omple
Les nostres vides de temença, i caminarem amb sigil
Per graons de cristall, d'eben, de nacre, trencadís d'ànimes
Que, en corrua, vesteixen l'avinguda nua, que ha d'esdevenir
Caòtic desordre, apressat ritme quan l'ensonyament desaparegui.

El gratacel abasta els somnis dels núvols abans que retorni
La nit per escampar la seva vesta mil·lenària damunt de la badia?

Vine, tinc els ampits de totes les finestres del món per abocar-hi
Silencis i tempestes, solituds enllà de la multitud que duu un corrent
Invariable, amb la mirada a l'horitzó que no es veu, que, finalment,
Ha desaparegut engolit per xarxes laberíntiques d'asfalt i de ciment
On l'or i l'aram i el coure van de mà en mà i hi troben el seu santuari.

*

(II. Memòria Sabàtica [Efemèrides])

És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!»

Mc 5:8

Breu, tan breu com un enlluernament que ha de ser recordat
Al fons dels ulls, perquè, en adonar-nos de la seva existència,
Ja ha desaparegut.
I hi haurà llàgrimes i oblits, amnisties sense rancúnia; quan la pèrdua
Succeeix, el llenç queda en blanc, tabula rasa, la memòria immaculada.

Efímer, com un esglai que és momentani, que acabarà barrejat
Entre efemèrides i rutina, oblidat també.
Com el sofriment i la malastrugança,
Com qui compta els dies amb sang.
Només en el tint vermellós d'un prec
Habita l'ànima que ens mou, comunitària,
L'isolament que ens tornarà humans, més humans
Que fins ahir ens feia inermes, freds, sense paraules per a l'estrany.

*

(III. Bullícia)

T'aniré donant amb mesura l'educació justa,
amb exactitud et transmetré el coneixement.

Sir, 16:25

La ciutat desperta cap a les alçades d'una nova Babel?

He escrit al vent missatges que no han d'arribar-te, derrotat,
Com qui ha de suportar l'embat de les onades en terra ferma.
En el sil·labari que he inventat per a tu i per a mi i per aquest
Sentiment que m'arrossega torrent avall, abandonat per la mar
I per la vida on la llum s'engendra i no coneix el ventre matern
Perquè s'ha allunyat de la llar. I segueixo essent herald del dolor.

L'edifici s'alça impassible, ignorant el batec de la vida al voltant,
I no hi haurà res que el freni ni l'enderroqui avui. Potser demà...

He emplenat fulls d'enigmes sense desxifrar, que deixo en mans
D'un déu que no m'escolta, i m'alleujo en vaticinar el retorn del dia
I de la claror. Enmig de la Metròpoli, i de la bullícia. Una tessel·la
Més en aquest mosaic tan eclèctic com homogeni, absent de calidesa.
I segueixo la meva senda, que havia dibuixat en la pell de la mar.

* * *

Ànima intrínseca (Repte Clàssic CDLXXXVII, 1)

2011-10-30T17:18:00.001+01:00

Quin enrenou! Quantes rialles insuportables! I això per veure una obra de teatre en què no hi ha res que sigui real. El que és real és la feina que hi ha darrere dels decorats, entre les cordes de la tramoia. Aquí se sua de valent, ja ho veus, xicot, perquè el públic marxi satisfet de tantes falòrnies i mentides, després d'haver vist la seva actriu preferida, que tan desagradable es comporta fora de l'escenari. Marxen a casa havent estat còmplices d'aquest entramat que els fa riure o plorar, que reflecteix de vegades les seves misèries i, tot i així, aplaudeixen.

També en representacions que diuen que són tan importants i cabdals en la dramatúrgia. Com a Oncle Vània, de Txèkhov, el mestre d'aquest art. Això opinen els que no han vist res d'ell, també. Com que ho diuen els entesos... s'ho arriben a creure. I si véns al teatre com si fossis un més del ramat, què has de queixar-te després? Qui t'obligava a anar-hi, no? Mossega't els llavis, però calla i suporta el que veuràs, quiet a la teva butaca i sense mirar el rellotge perquè la funció et sembla avorrida.

Però avui et garanteixo que no hi haurà motius perquè la gent s'avorreixi. La causa serà Txèkhov. Encara que no per les seves trames i els seus personatges d'intrínseca psicologia. Només per una frase, tan genial com certa. Al llarg de les seves creacions. No l'has sentida mai? Diu així: “quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar”. I a l'obra d'aquesta nit, n'hi ha una. Ho sabies? Estigues atent i seràs testimoni del meravellós espectacle d'un tret i de les seves conseqüències. Perquè les bales que es troben dins del tambor d'aquesta pistola no són de fogueig, sinó reals. Com la vida. Com allò que ocorre fora d'aquest teatre.

No em creus? Espera i ho comprovarem. El teló és a punt d'alçar-se i Oncle Vània començarà, un cop més, però amb sorpresa afegida... He esmentat la paraula pistola, oi?

Exànime (RPV191)

2011-10-27T17:51:00.000+02:00

Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.

J. MARGARIT.

Als teus peus, com la pluja que mulla l'asfalt i l'ànima,
Amara'm, xopa'm, que esdevindré llim i vida humida
Quan pugui enyorar-te. Demà, potser, si retornes.

Entre els dolls del torrent que creix i s'escampa, exànime
Batec, en el xim-xim d'un ritme constant, sense brida,
Acaricia'm i torna'm flama en la foguera que subornes.

Als teus peus, com la rosada que resta en l'herba, arran
De pell, a flor de llavis, guareix-me la tèbia ferida
D'una gangrena que rau, inquieta, al fons dels teus iris,
Silenciosa com una tempesta llunyana però a la vora.

Entre els capvespres i les matinades que vindran,
Cerca'm un laberint directe al teu cor, sense sortida,
I cauré als teus peus mentre prego que no em miris
Si t'observo fit a fit: ets el núvol quan el cel plora.

Eficiència (Minirepte17)

2011-10-26T17:30:00.001+02:00

L'avió s'enlairarà. No hi haurà cap atac terrorista imprevist que no permeti que el vol arribi a la seva destinació. Els escàners i els raigs X ho han comprovat tot perquè això no succeeixi. Tampoc hi haurà ràfegues de vent huracanat ni un nou Diluvi Universal que cancel·li les previsions aèries dels aeroports. Ni d'aquest. La documentació i la targeta d'embarcament són en regla i aquest tampoc no serà un motiu per retardar el viatge.

Ha tornat la timidesa de la infància, que provocava que no existissin paraules capaces de trencar el lacre del silenci que segellava els llavis. Però avui, fins aquest precís moment, hi ha hagut paraules suficients perquè no prosperi aquest silenci, aquesta absència de sons. L'únic que ha fallat ha estat la pólvora, la climatologia, la tramitació. Potser aquesta darrera ha actuat amb massa eficiència, tot al contrari que el valor que necessitava per retenir-te al meu costat. L'avió s'enlairarà sense preguntar res a ningú.

No hi ha Torres Bessones enlloc per enderrocar, la vida és massa complicada si la intentem solucionar sense cap ajuda. Fins i tot costa el moviment del propi cos si al voltant només ens creem obstacles. O callar aquest perdó que gairebé tenim a flor de llavis. El retenim, encara, i l'avió s'enlairarà. Amb el comiat més amarg de la vida al fons de la seva bodega, entre l'equipatge exigu que t'has endut. Una agència de missatgeria i de paqueteria ja s'encarregarà de la resta, que és a punt a casa.

Intempèrie (Repte Clàssic CDLXXXVI)

2011-10-20T17:51:00.001+02:00

Els veig des de l'exterior. Acaben de llevar-se de la becaina i sembla que no només hagin dormit. M'acosto una mica més a la finestra i escolto les rialles d'ella quan ell li palpa els pits mentre es troba enganxat al seu cul. Preparen el sopar, l'enciam per a l'amanida en remull a la pica, el lluç descongelant-se al microones, i un bol de maduixes per a les postres. Amb els ànims que hi ha en la seva cuina però, crec que hi haurà d'altres activitats abans que sopar.

Ell es desenganxa de la seva esquena. L'erecció és notable i encara oculta pels pantalons curts. Ella tot just porta posada una samarreta llarga, i unes calcetes minúscules. Res més. Ni faldilla ni pantalons. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entenc res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...

Em neguitejo en veure que ell s'ha despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria, fins i tot abans de treure's la darrera peça de roba. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es manté en un equilibri que envejo. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis perleja de suor i de la pròpia humitat. Sense gens de pèl púbic em vénen nàusees d'aquesta nuesa tan clara. Davant de la pica, on l'enciam ja és en remull, demana amb gestos i paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins seu i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui empunyant el que més m'agrada del seu marit.

Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra. Un gemec sord i ple de plaer anuncia la penetració enèrgica i plaent. Això ja em sembla que passa de taca d'oli i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies crítics de la parella i ara oblidada mica en mica. L'assiduïtat dels primers cops ja no és el que era i ara comprenc el motiu de tot plegat. També el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.

Sínia (Melorepte165)

2011-10-20T17:50:00.001+02:00

El meu amor desemboca en una mar antiga
De flors que es mustiguen
En la llera d'un riu que inunda
El cor de penúries.

I és aiguamoll i pou sense final,
Glacera que esdevé líquida
Amb l'escalf mínim d'uns dits.

El meu amor mou la sínia d'uns llavis
Que s'emplenen d'esperança
En pressentir el diluvi, la quarantena
De jorns per gaudir del foc.

I, mentrestant, m'enfonso en el llot
De l'espera, en l'abandó, en la llàgrima
D'una súplica contra el naufragi.

Zitzània (RPV190)

2011-10-17T17:22:00.004+02:00

Al capdavall, amics, si em demanàveu...,
us diria a l’orella la secreta
ràbia que se’m menja l’alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag.

Maria-Mercè MARÇAL.

Emmetzina'm amb la zitzània de l'atzembla
Que sembla atzabeja en lloc de l'atzur de l'atzar,
El calze del bonze que no s'enfonsa mai

En la temptació de l'argent més viu,
I converteix-me en bronze, en atzeituní,
En aigua estancada, cisterna cercada pel saurí.

Emmetzina'm i no caldrà aconseguir descans
Per a les mans buides, per al foc que descuides
Encès quan la cendra aflora, i plora als afores
D'un llogarret que t'és foraster, metec, aliè

Com la il·lusió del miratge, com la duna
Que creix sense parar endins del cor,
Ofidi que és herald de l'homicidi fallit,
La nit, la vetlla i el dia que recomença, malgrat tot.

Penèlope (Minirepte16; íntegre)

2011-10-17T17:20:00.001+02:00

El seu estómac es queixa. Dins de l'habitació, en silenci, la Penèlope pensa que tanta sorollada acabarà alarmant els veïns. Al bressol l'Úrsula respira fortament, i a l'altre llit, la Lídia parla en somnis. No hi ha cap de les seves germanes que s'adoni que el got de llet amb quatre cereals comptats, que ha pres abans d'allitar-se, no li ha fet passar la gana. Elles, que són més petites, en tenen prou amb això. Però la Penèlope ja ha complert els set anys i menja més.

Es destapa i deixa que la flassada caigui al terra. Es gira i intenta dormir. L'estómac, però, emet sons exagerats. No gosa llevar-se i dirigir-se al menjador, on els pares discuteixen o no es parlen amb el televisor sempre encès. Perquè la darrera vegada que va preguntar què hi havia de sopar, a banda del got de llet, el pare li va respondre amb un clatellot i escridassant-la. I ella sense comprendre la seva reacció.

Mica en mica aconseguirà adormir-se. Ho farà, com sempre, si no pensa en el menjar o en les reclamacions de la seva panxa. Ja ha après a callar. Demà ja es barallarà per un tros d'entrepà a l'hora de l'esbarjo, quan tampoc tingui esmorzar. Encara que no sàpiga de què li parlen els pares quan li esmenten paraules com crisi, pobresa o retallades. Són paraules que mai no havia escoltat i no en sap el significat concret. Ella només entén quan el seu estómac es queixa de gana.